Protagonistes
MESTRES
Protagonistes d'una època revolucionària
Els cursetistes van ser mestres en formació que van participar en els cursets de selecció professional impulsats durant la Segona República, una experiència innovadora que va transformar la manera d'accedir al magisteri i de pensar l'educació. Més enllà de preparar unes oposicions, aquests cursets van promoure una nova cultura docent basada en la reflexió, l'observació, el compromís social i la renovació pedagògica. Els seus quaderns, diaris i escrits mostren una generació d'educadors que entenia l'escola com un espai viu, democràtic i connectat amb el territori. Des d'aquesta mirada, els cursetistes van formar part d'una autèntica “revolució” educativa: van imaginar i practicar una escola més activa, crítica, inclusiva i propera a la vida de les persones.
Els cursetistes
Mestres
Dolors Piera i Llobera (Puigverd d'Agramunt, 1910 – Santiago de Xile, 2002) va ser una mestra catalana formada a l'Escola Normal de Lleida durant els anys vint, en un context marcat per l'impuls renovador de pedagogies modernes com el mètode Montessori i, més endavant, el mètode Freinet. El seu pare, mestre progressista, li va transmetre la passió per l'educació i junts van participar en activitats de l'Ateneu Lleidatà i en la fundació del grup Batec, des d'on es defensava l'escola laica, única i socialment transformadora. Al llarg de la seva trajectòria, va exercir de mestra en diverses localitats, entre elles, Vilafranca del Penedès, i va desenvolupar un paper destacat en els moviments sindicals i pedagògics de l'època. Fundadora de la FETE-UGT, va arribar a ser-ne la secretària general a Barcelona i va ser també redactora de revistes educatives com Colaboración i L'Escola Proletària. Durant el Bienni Negre va ser denunciada per aplicar el mètode Freinet, i va rebre únicament una amonestació.
El seu activisme polític la va convertir en una figura única: va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Barcelona (1937–1939) pel PSUC, secretària general de la Unió de Dones de Catalunya i organitzadora del Congrés de la Dona. Des de l'ajuntament va impulsar polítiques de cultura i atenció a la població refugiada durant la Guerra Civil. Després de la derrota republicana, es va exiliar primer a París —on va ser detinguda durant l'ocupació nazi— i posteriorment a la República Dominicana i a Xile. A Santiago va desenvolupar una nova etapa professional: va ser sotsdirectora de l'Escola Bialik, directora del Col·legi Andersen, impulsora del primer Congrés de Dones de Santiago i dinamizadora del Centre Català de la ciutat. Allà van néixer les seves filles i va mantenir un activisme feminista constant.
Antònia Simó Arnó (Almacelles, 1913 – Almacelles, 1985) va ser una mestra i directora lleidatana la trajectòria professional de la qual va travessar la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició democràtica. Formada a l'Escola Normal de Lleida, va obtenir el títol de mestra el 1932 i, un any més tard, va superar els cursets de selecció professional de 1933 (cursetista núm. 2093), un sistema d'accés al magisteri impulsat per la República que combinava selecció i formació pedagògica. Aquests cursets estaven vinculats als corrents renovadors de l'Escola Nova i, en el caso de Lleida, van rebre la influència de les experiències freinetistes i del moviment pedagògic BATEC.
Va iniciar la seva carrera docent com a interina a Albatàrrec i posteriorment va obtenir plaça a Bellpuig, on va exercir durant més de nou anys. Com molts docents formats durant la República, va ser sotmesa a un expedient de depuració després de la Guerra Civil. No obstant això, va aconseguir ser rehabilitada el 1940 i va continuar exercint el magisteri. El 1944 es va incorporar a l'escola de nenes d'Almacelles, localitat on desenvoluparia la major part de la seva carrera professional i on acabaria convertint-se en una de les figures educatives més rellevants del municipi.
Durant el franquisme va assumir progressivament càrrecs de responsabilitat fins a ser nomenada directora de l'Escola Nacional de Nenes d'Almacelles el 1959 i, posteriorment, directora de l'Agrupació Escolar Mixta. Els testimonis conservats la descriuen com una mestra propera, exigent i profundament compromesa amb l'educació. Defensava el diàleg amb l'alumnat davant de les pràctiques autoritàries, promovia metodologies actives basades en l'experiència directa i desenvolupava activitats relacionades amb l'entorn escolar, com el treball en horts i jardins educatius. Així mateix, va mantenir l'ús del català i una concepció humanista de l'ensenyament en un context polític poc favorable a aquesta mena de plantejaments.
La seva implicación educativa va transcendir les aules. Va participar en campanyes d'alfabetització de persones adultes, va organitzar activitats culturals i escolars adreçades a enfortir la relació entre l'escola i la comunitat, i va tenir un paper destacat en la formació del professorat. Entre 1970 i 1971 va exercir com a presidenta del Centre de Col·laboració Pedagògica de Lleida (Zona 1), una institució destinada a l'intercanvi d'experiències i a l'actualització professional dels mestres rurals. Aquesta participació la situa dins d'una llarga tradició de col·laboració docent vinculada als moviments de renovació pedagògica del segle XX.
Al llarg de la seva trajectòria va rebre nombrosos reconeixements oficials, entre els quals el Llaç de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi (1973), a més de diversos premis relacionats amb l'educació física, la innovació escolar i el servei educatiu. Després de més de quatre dècades dedicades a l'ensenyament, es va convertir en una figura de referència per a diverses generacions d'alumnes i docents d'Almacelles. La seva mort en acte de servei i la seva perllongada dedicació a l'educació pública van contribuir al fet que el col·legi públic de la localitat adoptés el seu nom, preservant així la memòria d'una mestra compromesa amb l'escola, la comunitat i la millora educativa.
Miquel Baró va ser mestre a l'Escola Francesc Ferrer i Guàrdia de Seròs durant la Segona República, en un context marcat per la renovació pedagògica impulsada per l'Escola Nova i per la introducció de metodologies actives com la pedagogia de Célestin Freinet. Va formar part dels Cursets de Selecció Professional de 1931, un dispositiu clau del projecte educatiu republicà destinat a la selecció i formació del magisteri públic, orientat a la professionalització docent i a la difusió dels ideals de l'escola laica, única i moderna.
En el marc d'aquests cursets va elaborar diaris d'aprenentatge, un dels principals instruments d'avaluació del procés formatiu, on els aspirants reflexionaven sobre la seva pràctica i la seva concepció de l'ensenyament. Aquests documents es conserven actualment al Servei d'Arxiu i Gestió de Documents de la Universitat de Lleida (UdL), i constitueixen una font primària fonamental per a l'estudi de la cultura professional del magisteri republicà.
A més, es conserven els quaderns de dos dels seus alumnes, Josep Miró i Rosa Teixidó (1934–1936), un matrimoni els materials escolars del qual han estat preservats per la seva filla, Angelina Miró, en l'àmbit familiar. Aquest conjunt documental ha permès obrir noves línies de recerca sobre la vida escolar a la Segona República.
A partir d'aquest material s'ha creat l'exposició “Quaderns, mestres i memòria: quan l’escola obre mons”, en la qual es posen en diàleg els quaderns de l'alumnat amb materials pedagògics i fonts del període. L'exposició va ser inaugurada el passat 10 de maig i es pot visitar a la sala d'exposicions del Centre Cultural de Seròs fins al 30 de juny de 2026.
Així mateix, aquests materials han estat objecte d'investigació en el Treball de Fi de Grau d'una estudiant del Grau d'Educació Primària de la Universitat de Lleida, titulat “Hem assolit la coeducació? Una anàlisi de les identitats de gènere de Ponent a partir dels quaderns escolars de la Segona República i de l'escola del segle XXI” (2026), d'Aina Solà Farré. Aquest TFG analitza com es projecta la identitat de gènere en els quaderns escolars d'educació primària en perspectiva comparada entre la Segona República i l'actualitat. La investigació es basa en una metodologia comparativa d'estudi de cas i pren com a fonts els quaderns de Josep Miró i Rosa Teixidó (1934–1936), juntament amb produccions escolars contemporànies, entenent aquests materials com a espais de construcció d'identitat. L'anàlisi permet reflexionar sobre la persistència i transformació de les formes de coeducació i de les representacions de gènere al llarg del temps.
Tens alguna cosa a explicar-nos?
Sigues part del projecte i comparteix els teus arxius de l'època
Els cursets de selecció professional (1931-1936): un estudi comparatiu, des d'una perspectiva de gènere, de la formació de mestres durant la Segona República (CuSePro).
Generació de coneixement 2022. PID1011-138056NA-I00
